spotify instagram youtube Twitter Facebook
Divendres, 13 de novembre de 2015

Transició nacional i política d'habitatge

Fa unes setmanes s’ha celebrat a Barcelona una nova edició del “Barcelona Meeting Point”, que té una part firal i una altra de debat tècnic però amb innegable connotació política.

Una mica abans, a l’agost han entrat en vigor les lleis catalanes de mesures urgents per afrontar l’emergència habitacional i la pobresa energètica a l’habitatge, i la que crea l’ impost sobre els habitatges desocupats.

Dues realitats paral·leles.

Davant l’evidència macroeconòmica de recuperació d’algunes variables immobiliàries -creixement del nombre d’hipoteques, baixada de la morositat, increment de preus, increment de transaccions i habitatges nous iniciats-, la terminologia de les ponències i els propis convidats ha estat amb poques excepcions - participants del sector públic i algun representant de les patronals catalanes- la pròpia dels inversors, analistes financers i grans empreses que separa totalment els valors econòmics dels socials, distància sense la que es més difícil èticament operar a la recerca del benefici màxim: “La recuperació dels fonamentals immobiliaris” o “Espanya una altra vegada de moda” per posar dos exemples. Molt poques referències als usuaris del producte immobiliari, els ciutadans a través del qual han de fer efectiu el seu dret a l’habitatge.

Aquesta es una realitat, la del món econòmic. No es cap crítica a la Fira ni als participants. Es constatar la lògica del mercat.

L’altra lògica: els poders públics mentrestant aprofundeixen en la funció social del dret de propietat recollit a l’Estatut compatible amb la inversió en habitatge, reforçant els mecanismes jurídics tendents a la plena ocupabilitat del parc i la seva sanció en cas d’incompliment; també avancen en la consideració del dret a l’habitatge com un dret exigible directament a l’administració d’acord amb els tractats internacionals, si més no pel que fa al deure dels poders públics de garantir el reallotjament a les persones en risc d’exclusió social, i una mesura d’intervenció administrativa com es l’oferiment obligatori de lloguer social per part dels grans tenidors d’habitatge abans d’iniciar un procés de desnonament.

Es clar que són dues realitats que fa evident el valor de la política.

El Govern de transició ha d’aprofitar la refosa obligada en els propers mesos de tota la nova legislació d’habitatge que la consciència social ha anat impulsant els darrers anys amb la preexistent de la Llei del Dret a l’Habitatge, i l’impuls del Pla Territorial Sectorial, per obrir el debat de les línies mestres de l’abast, exigibilitat i continguts prestacionals que la Constitució de la República ha d’incorporar en relació al Dret a l’Habitatge vinculats a la condició de ciutadania més enllà del vigent Estatut. I el seu finançament en termes equiparables a Europa, tant pel que fa a la inversió en parc protegit, com pel que fa la despesa directa a les famílies-ajuts- dins el total dels comptes de despesa en protecció social dels pressupostos, molt, molt minsos.

La reactivació del Pacte Nacional pel Dret a l’Habitatge i el procés constituent que encetarà el Govern són plataformes idònies.

En una economia oberta probablement hi ha coses inevitables però altres si. I si sempre es feina de l’acció pública corregir les disfuncions del mercat, l’oportunitat històrica de fer un nou país maximitza aquesta obligació.

Francesc Sutrias
President de la Sectorial de Política Territorial d'ERC

Francesc Sutrias
Francesc Sutrias

© 2020 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web