spotify instagram youtube Twitter Facebook
Dimarts, 1 d'abril de 2014

Ucraïna-Catalunya, reflexions en clau energètica

El conflicte territorial històric entre Ucraïna i Rússia es projecta sobre l’actual lluita pel control de la regió de Crimea. Ara, com abans, la qüestió energètica és fonamental i permet entendre la importància geoestratègica dels països i les regions productores netes i exportadores (Rússia), com les que sent dependents d’importacions (Ucraïna), el seu territori és terra de pas per arribar a grans àrees de consum (la Unió Europea).

Més enllà de les evidents diferències, des del vessant polític i civil, del conflicte entre d’Ucraïna-Crimea i Catalunya, aquest article pretén fer una anàlisis en clau energètica sobre les principals lliçons que podem aprendre en clau catalana durant els propers mesos amb la consulta a l’horitzó i un hipotètic procés de negociació posterior en cas que democràticament es decidís constituir un Estat propi.

Context internacional: Dependència energètica a un cost de petroli a 100$

Sense entrar ara (pel focus i extensió necessària del present article) en les conseqüències ambientals i socials del shale gas o fracking, ni del canvi climàtic per l’emissió de gasos de CO2equivalent, el que està clar és que el gas (convencional) extret per mètodes no convencionals ha canviat en pocs anys els equilibris energètics a escala global. El cas més extrem és el d’Estats Units, ja que passa, en pocs anys, de ser un importador net a ser autosuficient i fins i tot disposar d’una alta capacitat d’exportació d’energia (Agència Internacional d’Energia, World Energy Outlook, 2012 [1]). Esdevé, d’aquesta manera, l’única regió, d’entre les actuals importadores de recursos fòssils, que a l’horitzó 2035 te previsions de reduir la seva dependència global i, fins i tot de poder ser exportadors nets de gas.

Les conseqüències geoestratègiques d’aquest fet són extraordinàries i marcaran una època amb unes noves regles de joc. Per exemple, la pèrdua d’interès en el petroli provinent de la regió del Pròxim Orient per part dels EEUU i, per tant, de l’interès en controlar políticament i militar la regió.

Aquest fet es veu, a més accentuat pel llindar de 100$ el barril de petroli. Un valor que permet les inversions necessàries per l’explotació del fracking i que marca un nou escenari amb dues conseqüències principals: d’una banda, els països productors tradicionals (petroli i gas convencional) estan veient com a uns mateixos costos els hi estan pagant entre 4 i 5 vegades el que rebien fins fa molt poc, la qual cosa els hi genera uns fluxos de caixa que els hi estan donant un poder financer d’impacte global; d’altre, els països importadors estan veient incrementar la seva factura energètica de manera molt preocupant i inviable, amb una balança de pagaments negativa que cada vegada suporta més i més per uns recursos fòssils dels que en depèn la seva societat i economia (aproximant-se al 5% del PIB que la mateixa Agència Internacional de l’Energia considera crític).

Implicacions per Europa

Aquesta situació posa a la Unió Europea en una doble problemàtica: d’una banda l’explotació dels recursos fòssils no convencionals a gran escala no és possible per la limitació en la disponibilitat de recurs i les conseqüències socials i ambientals de l’explotació del shale gas en àrees densament poblades; d’altra banda, els 100$ de barril condemna a l’economia europea a uns costos energètics que posen en greu perill el sosteniment del seu model socioeconòmic. Ja al 2012, sobre un PIB a la UE de €12.894 trillion, la importació de fuels i lubricants arriba a € 550 trillion, per sobre del 4%.

Hem vist també que la previsió pels propers anys és la d’incrementar encara més la dependència tan de petroli com de gas per sobre del 90 i el 80%, respectivament. Suposant, una estabilització i fins i tot una lleugera reducció en el preu del petroli, però en cap cas per sota el llindar dels 100$, en una prospecció a 2015 i, a partir d’aleshores un increment amb pendent més o menys suau segons el centre d’estudi que faci la prospecció, ens trobem en un escenari de pèrdua de capacitat econòmica constant de la Unió Europea. No pot competir ni amb la indústria d’Estats Units (per exemple la química i altre gran consumidora d’energia) ni, d’altra banda, amb la capacitat financera davant els països productors tradicionals de petroli.

Aquesta situació porta a pèrdues creixents de llocs de treball que, combinat amb una transferència de renta de particulars i empreses al sosteniment dels serveis bàsics, com pot ser l’energia, relega Europa a una regió en recessió i augment de la conflictivitat social.
A més de veure’s sola en l’escena internacional per garantir els seus proveïdors tradicionals d’energia, com el Pròxim Orient, que fins ara han compartit amb els US, però que en els propers anys, l’exportació bascula cap a la Xina i els US deixen de ser compradors del petroli saudí i, per tant, no podrem posicionar-nos sota el seu paraigua.

Aquest context macroenergètic, amb certa probabilitat de succeir d’acord amb l’AIE, està influint ja en la política energètica de molts països de la Unió Europea, com per exemple Alemanya, amb plausibles plans cap a la transició energètica i una economia menys dependent dels fòssils i l’energia nuclear. Tanmateix, en d’altres països, com ara l’Estat espanyol (i Catalunya), no està passant, ans al contrari.

Rússia contra Europa

Aquesta debilitat estructural de la zona UE és aprofitada per Rússia per estendre la seva influència en els països de la seva òrbita i bascular cap a una aliança amb Àsia on trobem grans consumidors i importadors nets de gas, com ara Índia i sobretot Xina, que també esdevenen progressivament economies més i més dependents de les importacions de combustibles fòssils. Aquest fet pot interpretar-se com a part d’una estratègia d’aïllament en clau guerra comercial i econòmica. Pot funcionar Europa sense el gas rus? No, almenys a curt termini. Actualment la UE depèn un 30% del total d’importacions del gas rus (Alemanya un 40%), malgrat que la previsió (AIE) del comerç internacional del gas al 2035 és encara més eloqüent.

Cal notar que els US poden mantenir una posició de major enfrontament amb Rússia perquè no dependent directament del seu gas, però no en són del tot aliens. D’una banda es juga la influència de l’eix Pacífic US-Àsia pel suculent mercat asiàtic (Xina, Japó, Índia...) i d’altra, de l’aliat estratègic dels US com es Europa. Un aliat comercial i cultural que pot esdevenir també comprador del seu gas (recordem que el malgrat que l’obtenció sigui per mètodes no convencionals, les característiques del gas extret per fracking és el mateix que l’extret per tècniques convencionals. No passa així amb el shale oil).

Ucraïna: un peó en la partida d’escacs

En aquest context de bel•ligerància creixent Ucraïna és una peça més del taulell d’escacs. D’una banda, la UE (i els US) vol eixamplar la seva àrea econòmica cap a països d’influència russa per evitar encara més una situació d’aïllament comercial amb la regió euro-asiàtica. D’altra Rússia ja sap, d’ençà la crisis del 2006 i del 2009, la força que té tancant el subministrament de gas pels gasoductes ucraïnians en la incertesa i volatilitat del preu del gas a Europa i l’amenaça a la seguretat de subministrament que se’n deriva.

Ucraïna no té alternativa al gas rus, que representa més del 60% i es veu subjecte a un deute amb l’empresa Gazprom de més de 2.000 milions d’Euros que agreujaria encara més la seva delicada situació econòmica.

Veiem, doncs, com ser territori de pas és un actiu del país en el sempre complex joc d’equilibris i interessos internacionals, però com, alhora, ser dependent d’un recurs energètic d’una de les parts adultera la partida, la situació esdevé una espasa de Democles que, de manera recurrent i periòdica, va apareixent per collar més i més a favor de la conjuntura del país productor, en aquest Rússia, i els seus interessos econòmics, polítics i militars.

El cas català: prenguem-ne nota

Aquest article ha desenvolupat de manera molt sintètica alguns dels principals trets de la situació energètica a nivell internacional per donar context al conflicte actual de Crimea. Alguns reflexions d’aplicació a Catalunya són:

Estem en la mateixa conjuntura macroenergètica que la UE: sense recursos fòssils propis, però amb una economia n’és altament dependent (per sobre de la mitjana de la UE)

Cal, per tant, actuar sense demora cap a una política de transició energètica que porti a una economia menys dependent del petroli i això, en el context espanyol no sembla possible, atès la orientació que està prenent la política energètica (per exemple, la Llei del Sector Elèctric i la seva total oposició a la penetració de les energies renovables i l’eficiència energètica i la manca de transparència en els mercats energètics)

Algunes accions urgents serien eficiència energètica en els equips de consum i de la xarxa de distribució, gestió activa de la demanda, producció local d’energies renovables, electrificació dels transport, reducció dels subsidis als combustibles fòssils, promoció d’economia productiva de baixa intensitat energètica. Són accions a prendre d’immediat i d’enriquir el debat sobre la sobirania necessària per poder decidir, en aquest cas, el model energètic.

Des d’un punt de vista geoestratègic, estem en un dels corredors estratègics i prioritaris amb un dels proveïdors d’energia d’Europa, el Nord d’Àfrica. I això hem vist aquests dies com d’important n’és.

Tanmateix, la connexió internacional de gas encara no està feta, i és una prioritat de primer ordre que caldria aprofitar l’avinentesa actual per forçar-ne l’execució (sobretot pendent per la part francesa que, alhora, veu perillar els interessos de la seva indústria nuclear si té el gas com a competidor)

A més, disposem d’una terminal de Gas Natural Liquat a al costa catalana (de les 4 que té l’Estat), podent esdevenir una entrada de gas per mar molt important i prop del centre d’Europa.

Això ens posiciona com una de les vies més segures per contribuir al manteniment de la seguretat de subministrament de gas a la UE i, com a passat a Ucraïna, la UE tindria un interès molt clar i prioritari en comptar-hi, fent bona la dita anglesa que “més que amics, el que regna les relacions internacionals són els interessos”. Tenim un actiu fonamental que caldrà posar en valor.

Afegit, malgrat l’extraordinària dependència del combustible fòssil, aquest no és espanyol (diferència molt clara del cas d’Ucraïna que sí depèn del gas rus), malgrat sí que passa per territori peninsular. Aquest fet, atès l’interès que el gas arribi a la UE, no ens posa en risc de patir talls de subministrament per què afectarien també al proveïment de la UE (sempre i quan la connexió del gasoducte estigui fet i no hi jugui només el basc i navarrès).

Dins d’aquest anàlisis, per les limitacions i focus de l‘article, no hem considerat aspectes de clara influència com són l’impacte ambiental i l’energia nuclear.

Conclusió

Estem, doncs, davant d’un cas clar on, com passa per exemple amb el corredor mediterrani, els interessos polítics estatals i jacobins han condicionat certes infraestructures, com la no connexió del gasoducte català amb França, i que sens dubte s’utilitzarà com a mecanisme de pressió a mesura que augmenti la pressió del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol. L’actitud no dialogant del govern espanyol farà, a més, que s’utilitzi tot el poder d’influència que com Estat tenen per amenaçar, si poden, la seguretat de subministrament energètic del país. Per això és (també) tan important augmentar la nostra independència energètica reduint i millorant el consum i aprofitant el potencial de les energies renovables.

D’altra banda, l’Estat, en aquest espiral d’involució que està aplicant a molts àmbits de la vida social i econòmica del país, està fossilitzant l’economia en no facilitar les inversions de modernització de les xarxes energètiques (smart grids). Catalunya no pot veure’s arrastrada per aquesta actitud que ens aboca a la pobresa i al conflicte social en tant a regió altament dependent de la importació de combustibles fòssils en un escenari de preus internacional per sobre de 100$. Com en el seu moment Catalunya va fer la revolució industrial (i que, justament, Castella no va fer), ara toca la revolució energètica, un projecte de país basat en la descarbonització de l’energia i l’economia alienat amb els països capdavanters del nostre entorn.

Finalment, hem de fer valdre durant el procés nacional engegat el posicionament estratègic de Catalunya com a pas de mercaderies i energia primària cap a Europa. Per aconseguir-ho cal aliances amb els països productors (els tradicionals més els Estats Units), dotar-se d’infraestructura adequada (en recepció de gas liquat, dispatching i transport internacional) i mostrar-se atractiu davant d’Europa en clau política energètica Europea. Si no ens fan cas, segurament la nostra posició mediterrània en el continent europeu ens farà atractius per altres agents emergents el mercat energètic internacional.

Pep Salas
[email protected]
Article publicat pel col•lectiu Tesla, Març 2014

Ucraïna-Catalunya, reflexions en clau energètica
Ucraïna-Catalunya, reflexions en clau energètica

© 2020 Esquerra_Avís legal i cookies_Sobre el web